5 cèntims sobre la Dansa Oriental



BENEFICIS DE LA DANSA ORIENTAL

Són molts els beneficis que s’atribueixen a aquesta dansa, tant en el pla físic com en el mental. Potser el fet més destacable és que mitjançant la pràctica d’aquesta dansa és possible realitzar una íntima connexió entre cos i ment. Una situació de perfecte equilibri que disciplines com el yoga o la meditació també persegueixen.
No és l’únic cas que ens presenta la dansa com a mitjà de realització espiritual, com és el cas del sufisme.
La dansa del ventre permet connectar amb el propi cos i desenvolupar les capacitats expressives de la persona.
En el cas de la dona aquesta dansa l’apropa a prendre consciència de la seva feminitat i força. A través de moviments específics de la zona pelvica, abdominal i respiració, s’estimulen els òrgans interns. Ajuda a disminuir els còlics menstruals, afavoreix l’elasticitat del teixit abdominal, i com en el seu origen suposa una preparació per a la fertilitat amb el treball dels músculs pèlvics i de l’abdomen.
Aquesta dansa potencia el treball de tot el cos, a través del subtil equilibri tensió-relaxació, s’enforteix la musculatura i es motlleja la figura sense esforços bruscs, per lo que està indicada per a qualsevol persona, sigui quina sigui l’edat i condició física. Tampoc es necessita una estructura corporal determinada com en la dansa clàssica.
Aporta una gran mobilitat articular en les zones lumbar, cervical, i cintura escapular evitant la rigidesa de les articulacions. També afavoreix la flexibilitat i la coordinació i contribueix a aconseguir una postura correcta i una adequada col·locació de l’esquena.
També funciona coma teràpia mental ja que en entrar en  contacte amb el cos a partir de les manifestacions d’expressió corporal, es produeix un desbloqueig psicològic que contribueix a despertar l’amor propi. És per això que la seva pràctica regular ajuda amb el temps a vèncer inhibicions i a acceptar el nostre cos tal i com és. A diferència d’altres exercicis, com els aeròbics, on tota l’energia invertida es projecta cap a fora, amb la finalitat d’aconseguir una bona imatge personal, en aquesta dansa es treballa des de l’interior de manera que la bellesa física neix no com una fi, sinó com una conseqüència.
Al ser una dansa lligada al cosmos femení la seva pràctica es troba tradicionalment lligada a la dona, però hi ha una gran quantitat d’homes que la practiquen, una proporció ínfima comparada amb les dones. Val a dir que grans mestres contemporanis són homes. No oblidem que homes i dones comptem amb un costat masculí i femení: dues cares d’una mateixa moneda. Tanmateix hi ha tendència a considerar-la una dansa femenina, que considera el ventre de la dona com quelcom sagrat i els seus moviments divins.
El cinema nord-americà la va presentar com “la dansa dels set vels” identificant-la com un símbol sexual. Sí que és una dansa sensual, no sexual. Manifesta un profund sentiment de comunicació interior a través de la música i el moviment, del que resulta un trobament que la ballarina té amb els espectadors, però sobretot amb ella mateixa. La seva gran força espiritual li ha valgut ser considerada una dansa màgica, gairebé hipnòtica.


Ivonne Centellas.
fonts:
"La Danza Oriental"
"Aprende danza oriental"



ORIGEN DE LA DANSA ORIENTAL

La dansa oriental te un origen una mica incert i discutit,  essent  una de les danses més antigues del món. Combina elements de diferents països de l’Orient Mitja i el Nord d’Àfrica.
Es creu en el seu origen coma forma de ritual pagà de culte a la fecunditat. Alguns experts apunten a Grècia per situar el seu sorgiment, concretament a les danses esotèriques practicades com a part dels rituals d’ofrena als Déus.
En algunes cultures del Mediterrani i de l’Àsia Menor, es preparava a les dones a través d’aquesta dansa, que treballava esperit i cos, principalment els músculs de l’abdomen i la flexibilitat dels malucs. A Egipte va assolir el seu màxim esplendor i per això freqüentment s’assenyala aquest país com a bressol d’aquesta dansa.
Les noies verges eren instruïdes en aquest art com a preparació a la fertilitat i la seva pràctica va prendre un paper molt important en la pràctica de rituals religiosos. Rituals similars es van donar a Mesopotàmia, Fenícia, Egipte, Aràbia (on la dansa es considerava sagrada i no podia ser vista pels homes) a Chipre i a la India.
Durant el s.IV d.C, el cristianisme i l’ Islam van passar a dominar l’Orient Mitjà, i tot i adaptar cerimònies paganes els rituals de culte a les deesses foren destruïts i es va intentar suprimir l’existència de totes les danses femenines relacionades amb la sexualitat i la fertilitat.
Si més no, la dansa va resistir,però en connotacions bastant més pejoratives en països com Egipte. A través del treball de dos tipus de ballarines: les ghawazee (gitanes) que ballaven a l’aire lliure per al públic de baixa classe social; i les awalim, (més respectades que les anteriors) que actuaven en les residències dels rics.
En els països àrabs aquesta dansa es denomina Raks Sharki que vol dir literalment dansa oriental. La denominació “dansa del ventre” la van introduir els europeus quan al s.XIX van arribar a aquests països i van descobrir un ball d’estil i moviments totalment diferents als que ells coneixien.
Al 1930 es va obrir al Caire el Casino Badia, una sala de festes que va començar a difondre aquesta dansa. Aviat va guanyar gran popularitat i es van produir pel·lícules protagonitzades per ballarines, que arribarien a convertir-se en famoses actrius de cinema, com fou el cas de Tahia Carioca, Samia Gamal, Naima Akef i Nadia Gamal.
Actualment, la dansa oriental forma part de la cultura de la majoria de països àrabs i es troba especialment desenvolupada a Egipte, el Liben i a Turquia. A més a més, a Occident, existeix un creixent  interès per aquesta dansa que ha portat a l’obertura d’escoles i a l’aparició de prestigioses ballarines.
Tot i que és molt fàcil relacionar la dansa oriental amb la idea exòtica dels antics harems, és important ressaltar el seu sentit com a mitja idoni per propiciar la unitat entre cos i esperit. I com a via d’exaltació de la feminitat dels déus, relacionada amb la bellesa, la intuïció , la fecunditat i la concepció. Heus aquí la diferència amb altres danses l’atracció per lo exòtic i la seva naturalitat.

Ivonne Centellas.

fonts:
 "La Danza Oriental"
www.carlospaz.com

No hay comentarios:

Publicar un comentario